“Prou de fotre crits, que sembleu La Calòrica”: Cinc setmanes d’assaig de ‘La brama del cérvol’

Seguir durant cinc setmanes l’aixecament d’una obra de La Calòrica a la sala d’assaig del Teatre Lliure a Montjuïc fa que acabis trobant normal que un actor de Polseres vermelles esnifi cocaïna sobre les obres completes de Virgili, que un director reputat però at de moda citi Trotski amb supèrbia tot i cobrar del Banc Sabadell, que descobreixis que Juanjo Puigcorbé va atropellar un gos amb el cotxe amb què Albert Boadella va fugir de la policia, fins i tot que arribis a entendre que tot l’univers cau. I és que La Calòrica ja ho té, això, de donar una altra clau de volta a cada nova obra. I ara que estrenen a la sala Fabià Puigserver el muntatge més gran que han fet mai, La brama del cérvol, que ja hem pogut veure Sala polivalent (3Cat), la seva primera sèrie, i que a l’estiu se’n van a Sud-amèrica de gira, no anaven a posar-s’hi per poc.

Tot, però, sempre té un començament. En el meu cas, el 31 de març, al matí, quan la companyia ja fa una setmana que ha entrat a les golfes del Lliure. Ells, Joan Yago, Israel Solà, Júlia Truyol, Aitor Galisteo-Rocher, Xavier Francés i Esther López, amb les incorporacions de Mel Salvatierra i Oriol Casals (substitueix Marc Rius, que els ha deixat per protagonitzar la nova sèrie de Dani de la Orden), fa mesos que treballen en La brama del cérvol. Avui en text. López seu en una butaca, Galisteo-Rocher en una cadira, Francés, Casals i Truyol ocupen el sofà i Salvatierra és a terra. Mentrestant, van abandonant el carrer per posar-se roba còmoda, fan estiraments. Yago és lluny, a la taula de direcció. Diu que sempre s’ema tots els assajos i que sol desaparèixer una setmana perquè la companyia pugui criticar el que ha escrit. Aquesta vegada no ho farà.

“Màgia, farem màgia, però es veuran els cables”, dispara Truyol. Reen l’escena 5, on la Maribel (López) té la paraula. “Has d’aturar el temps”, li diu Solà. La Maribel és la protagonista de la història, la narradora, la dona que ens farà entrar en un hotel de la Vall Fosca on es troben uns turistes que volen viure el ritual d’aparellament dels cérvols, la famosa brama, amb una sèrie de professionals de les arts escèniques que assisteixen a una mena de simposi sobre teatre polític. Les bromes al respecte són continuades. Ara fan “un Madaula” o “un Farelo”, ara “la de la Vilarasau”. Solà, dies més tard, em dirà que el seu objectiu és fer “un cant d’amor a la professió, al teatre” mentre es pregunten sobre el sentit de la vida i el misteri. D’aquí els dos mons que s’encreuen a l’hotel i la seva rodalia, el de l’esperpent i el quotidià, marca de la casa d’una tropa que en quinze anys ha aconseguit imposar un segell en la nostra escena, gràcies, precisament, a la fe, al convenciment que acabarien sortint-se’n.

La sardana que desapareix

Una obra de teatre no es munta de manera cronològica. És a dir, per regla general, no es va aixecant de la primera a l’última a escena, sinó que se sol construir per capes. L’ordre també pot patir alteracions: aquí Solà i Yago, per exemple, han canviat el principi diverses vegades. A més, hi ha escenes més complexes que d’altres. No és el mateix muntar un monòleg que tenir sis intèrprets a la sala i dues accions paral·leles, que hi hagi treball físic o no. I en aquesta funció és molt important la feina de moviment que porta a terme Davo Marín, ja que la seva intervenció és clau en les últimes escenes de l’obra. La 9 és especialment complicada i la que evolucionarà més. Durant la tercera setmana d’assaig, s’hi posen de valent.

Tot comença amb la Maribel sortint de l’hotel, mig al·lucinada. Al mig del bosc, topa amb una rave. En un instant, amb la resta de la tropa al seu voltant, es dispara una baralla. Direcció els fa posar en cercle i els fa ballar una sardana, amb López al mig. Solà surt a escena i els recorda com es balla. Punta, taló, punta, taló. Truyol, mallorquina, com López i Yago, deixa clar que ella és més de ball de bot. No ho acaben de veure clar. Solà porta una samarreta del Dramático (Nacional) i Truyol, del Dramaten (d’Estocolm). Dues maneres de veure el món. “Ens guardem la sardana per al final”, acaba cedint el director. La setmana següent, la sardana ja ha desaparegut.

Un procés d’assaig és provar, posar i treure, veure si en l’escena del karoke cantaran una d’Abba, de Black Eyed Peas o de La Oreja de Van Gogh, si es quedaran amb Raffaella Carrà, amb Il mondo de Jimmy Fontana, si optaran pel My way o aniran cap a l’original, Comme d’habitude, de Claude François, que Frank Sinatra es va fer seva i que Galisteo-Rocher entoma com un regal. Fins i tot es reflexiona a l’hora de caure a terra. Marín fa caure Truyol cap a l’esquerra, però ella cada cop es fa mal. Acabarà llençant-se cap a la dreta.

A la penúltima setmana, quan encara són a les golfes del Lliure, la companyia encara posa en dubte coses just abans de començar el primer i amb part del vestuari. Galisteo-Rocher pregunta per què Yago fa dir a l’Anna (Salvatierra): “No t’he dit obrim-nos un compte conjunt al Banesto, tia”. “És molt jove, ella, i el Banesto fa anys que no existeix”, apunta l’actor. “Provem el Santander?”, suggereix algú. Finalment, entenen que és una broma, que la referència al banc de Mario Conde és disruptiva. Ho defensa Truyol: “A Palma, la gent encara diu que va al Pryca, quan fa anys que allà hi ha un Carrefour”. Imbatible. El Banesto es queda.

Els nous

En els últims muntatges de La Calòrica, Le congrès ne marche pas (Lliure, 2023), i De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda (TNC, 2021), la companyia ha incorporat nouvinguts per sistema. Mònica López, Tamara Ndong, Roser Batalla... No és cap novetat. A Fairfly (Tantarantana, 2017), d’intèrprets de la companyia només n’hi havia dos (Francés i Galisteo-Rocher), ja que Truyol era a La Kompanyia del Lliure, López rodava Mai neva a Ciutat (IB3) i Rius preparava un Hamlet. Que els pispin actors i actrius és una cosa a la qual s’han hagut d’acostumar. A La brama del cérvol, hi ha dues novetats: Salvatierra i Casals. I això que el projecte que volien tirar endavant, després de Le congrès ne marche pas, havia de ser per a ells sols, els cinc intèrprets i res més. Però Julio Manrique, director del Lliure, els va proposar estrenar-se a la Puigserver. No podien negar-se.

A mitjans d’abril, abans d’un assaig, Salvatierra ens explica que va convidar Solà i Yago a veure Les penes del jove Werther a l’àtic del Tantarantana fa un parell d’anys, ja que era fan de la companyia. Va anar a veure Els ocells (Sala Beckett, 2019) dues vegades! Mesos més tard, director i dramaturg li van escriure per Instagram per fer-li una prova perquè necessitaven una actriu més jove. “El mateix dia em va dir que m’agafaven”, recorda Salvatierra.

“El primer dia d’assaig no entenia res”, confessa l’actiu. I és que entrar en un grup que fa quinze anys que conviviuen, que són amics, que han creat el seu propi idiolecte, amb bromes internes, dinàmiques ajustades al seu tarannà, mai no és fàcil. “Jo venia de fer farsa, teatre polític, amb en Miquel Mas Fiol, i aquí he hagut de tornar a respectar el text”, afegeix.

El dia que parlo amb Salvatierra porten quatre setmanes d’assaig i ella encara està intentant entendre l’obra. “Encara estem muntant l’esquelet”, s’excusa. Aquella tarda, Solà no hi és i és Pau Ferran, l’ajudant de direcció, qui porta les regnes de l’assaig. També hi és el coreògraf intentant refer l’escena 9. Efectivament, la sardana ha desaparegut i és aquí quan Truyol, després de tirar-se a terra, afirma: “No sé caure cap allà”, cap a l’esquerra. I pregunta als companys: “No teniu un costat cap a on no sabeu caure?”. Silenci. I rialles. Avui, també, les mirades “Sofia Vergara” esdevenen mirades “Lina Morgan”. Mentre proven una escena en què Galisteo-Rocher, Salvatierra, Casals i Truyol parlen de manera desenfadada de teatre al bar de l’hotel, Ferran sentencia: “Es pot explicar la història del teatre català del segle XX amb aquesta escena”. I té raó. Sobretot si sabem el que vindrà després. S’ho en pipa.

La crisi

A la penúltima setmana, indefectiblement, arriba la crisi. “Ahir em van dir que seria l’última obra de La Calòrica, aquesta, no agradarà”, em diu un membre de l’equip. Som a primers de maig, queden quinze dies clavats per a l’estrena, i tot són dubtes. Avui toca i. A més, actors i actrius disposen de part del vestuari. S’han acabat les malles, les samarretes, anar descalç. Albert Pascual, exmembre de la tropa, ha dissenyat una roba ie-ie. Abans de les set de la tarda (s’hi han posat a dos de quatre), reen algunes parts coreografiades amb Marín.

Aparentment no hi ha nervis, tot i que Solà em confessarà, dos dies més tard, que aquella nit va ser la primera que no va dormir. A mi m’ha semblat extraordinari, el i. Sobretot poder veure una funció en construcció sense tota la parafernàlia tècnica de què disposarà el muntatge un cop aterri a la Puigserver. Una funció gairebé despullada. No la tornaré a veure així. El director em recorda que quinze dies abans d’estrenar Fairfly, l’obra que els va fer enlairar-se, Yago no volia acabar-la, no la volia escriure. Van guanyar només mil euros en tres mesos, perquè van comprar les cadires del teatre per exhibir el muntatge a quatre bandes al Tantarantana. Encara la fan. La temporada ada va estar mesos al Texas i hi van ar més de 16.000 espectadors. Dagoll Dagom també va pensar, pocs dies abans de l’estrena, que Mar i cel seria un fracàs...

La qüestió és que una setmana abans, el 30 d’abril, López encara està buscant on és el bosc mentre la resta de companys no han arribat. Li toca feina en solitari, assajar el seu monòleg. “En Joan ha fet una obra sense valls”, diu Solà. I tot va a un ritme d’aquells que es diuen sense concessions. El director explica que un dia es va adonar que cridaven molt i els va demanar que baixessin de marxa. Era a l’escena 10, precisament, quan tres personatges estudien què fer amb un mort. “Prou de fotre crits, va! [Silenci] Que sembleu de La Calòrica”, diu la Sílvia (Truyol). També saben riure’s d’ells mateixos. “El primer de tot és entendre què no has de fer”, apunta Solà. És de Grotowski, la cita? Tant se val.

“Necessites fer is de merda que t’ajuden a agafar el camí correcte”, afegeix el director. Però en coses. La primera setmana, recorda, López i Galisteo-Rocher van enfilar una sèrie de gags boníssims que no han aconseguit recuperar. Segons Solà, ni l’un ni l’altre encara no tenien l’obra a dins i no podien mecanitzar els gestos, el temps.

“Com si fos el Miki Esparbé”

La brama del cérvol serà recordada per tenir escenes antològiques. I frases que, quan se sentin per primer vegada, deixaran els espectadors bocabadats. Ja des dels inicis, a L’editto bulgaro i Feísima enfermedad y triste muerte de la reina Isabel I, disparaven amb foc. Ara han decidit girar el canó cap a ells mateixos. I se la juguen. Hi ha una escena, per exemple, en què tres personatges, dos turistes i un actor, fan un trio en una de les habitacions de l’hotel. En un moment d’excitació màxima, Francés li demana a Casals: “Xupa’m la polla com si fos Miki Esparbé”.

La riallada, a la sala d’assaig, és sorollosa. “Vam trucar al Miki per dir-l’hi”, apunta Solà. L’actor s’ho va pensar, va llegir l’escena i va donar-los el vistiplau. Hi ha altres referències explícites i picades d’ullet a les últimes polèmiques teatrals nostrades. Qui hagi seguit una mica de prop l’actualitat de l’últim any i mig xalarà de valent.

No m’estranya que, abans del primer i amb vestuari, el director, després d’una hora de ar notes amb la companyia, com un Johan Cruyff del teatre, els digui, més o menys: “Sortiu i divertiu-vos”. “Ens ho em teta, però també patim”, diu Solà. I recorda totes les vegades que pensaven que s’enfonsaven i, al final, tot s’ha solucionat. Hauran tingut prou temps, aquesta vegada?

Un any i mig pletòric

La veritat és que, des de Le congrès ne marche pas, La Calòrica no ha parat. Van anar a Madrid amb l’obra i va ar pel Poliorama, van portar Fairfly al Texas, han girat peces com Els ocells. I, sobretot, han estrenat al 3Cat Sala polivalent, la seva primera sèrie audiovisual, deu capítols en què la tropa es tanca en un espai municipal per reconstruir escenes hilarants. El resultat és prou bo, tot i haver assajat quinze dies i haver-ho gravat en deu dies a un ritme frenètic, com uns principiants. “Va ser una bogeria”, diuen tots. Solà, però, recorda que van ar pel Cicló del Tantarantana abans d’arribar al Lliure i al TNC i que a la tele els toca seguir el mateix camí. Coses de no haver nascut en època de vaques grasses.

Ara esperen poder gravar una segona temporada. I emprendre una gira sud-americana amb Els ocells, que els portarà, entre d’altres llocs, a un gran temple com el San Martín de Buenos Aires, on coincidiran amb Calixto Bieito, que hi estrena una versió de Ricard III. S’hi estaran un mes, entre la capital argentina, Córdoba, Santiago de Xile i Montevideo. No saben com es rebrà a l’Argentina de Milei la seva dramatúrgia sobre l’obra d’Aristòfanes. Tanmateix, és una peça magnífica i els argentins, per sobre de tot, estimen el bon teatre i si hi ha risc, encara més.

Després de La brama del cérvol no saben què arà. Cada dimecres al matí, els membres de la companyia es reuneixen. Tots en són socis i han aconseguit superar la crisi que pateixen tots els grups d’artistes un cop assoleixen l’èxit. Solà creu que paguen bé, cosa que provoca que els membres de la tropa estiguin còmodes i ho donin tot quan es tracta d’aixecar un muntatge nou o fer girar els antics. En termes generals, ell i Yago es preocupen del futur i els actors i les actrius, del present, ja que mantenen vius uns quants espectacles. Han sabut gestionar els egos.

“Per a nosaltres, fer teatre no és anar assolint fites, sinó un procés creatiu”, assenyala Solà. D’aquí que tirar enrere, anar a la Beckett, per exemple, de cara al futur, no ho vegin com un retrocés. I potser després de la Puigserver, de la gira, podran contemplar la vida amb una mica més de calma. Fa això, un any i mig que no paren. Des de la pandèmia, de fet, que no han descansat.

Asseguts al sofà

Un dia, dins l’ascensor, li comento a Truyol que, pobre, en Marc Rius, es perdrà el seu pas per la Puigserver. “Pobre?”, em respon mentre es frega l’índex i el polze, senyal que ho ha deixat per diners. I perquè és el protagonista de la sèrie que està gravant Dani de la Orden per a 3Cat. A dins la sala d’assaig, el primer dia i l’últim de la nostra visita, sempre comencen asseguts al sofà. Fan broma tota l’estona, debaten i s’entenen. Hi ha molt poques companyies que hagin durat tant, sobretot si també compten amb actors i actrius. No oblidem que La Perla 29 o Dagoll Dagom són estructures de producció, amb un director al capdavant. Ells són una bona colla.

Criden? Més aviat, riuen. I saben el que es fan. Una dècada enrere eren un grup de nois i noies agosarats que volien fer teatre contra vent i marea, junts, amb la fe dels inconscients, però que saben que algun dia tindran prou públic per tirar endavant els seus espectacles, que arribarà un director nou al Lliure i els dirà que han d’anar a la Puigserver, amb tots els honors. S’hi sentirà la brama del cérvol? O és només una metàfora? Va, no expliquem més coses.