Deformar els miralls de la IA

Salta a la vista: el conte publicat en aquest article no és de Quim Monzó. Es tracta d’un exercici d’escriptura automàtica, un experiment que ha requerit entrenar un model d’IA a fi d’estrafer l’estil de Monzó. Un model d’aquests, per emprar una metàfora de la corda de l’autor, és el resultat de preparar un còctel amb tots els seus llibres de contes. Dins la coctelera, els contes són desmuntats i, amb les peces, l’estadística assaja les combinacions de paraules que tinguessin més probabilitat de camuflar-se en els originals de l’autor. Els textos que en resulten són una mescla estranya on s’intueix l’estil i els temes a imitar, però enfilats per una narrativa que tendeix a l’al·lucinació i l’absurd. Acostumats com estem a l’atenció deferent dels assistents i els bots comercials, contrasta la veu distorsionada d’aquesta IA. En treballar amb corpus textuals reduïts, malgrat no assolir la coherència de les eines industrials, sí que s’evita el caràcter estereotipat i s’obtenen resultats fortuïts de tipus experimental.

El 1964, Stan Brakhage va pintar i ratllar directament el cel·luloide a la seva pel·lícula Dog Star Man, exposant la mirada de l’espectador a la naturalesa de la matèria fílmica. El seu cinema no era un vehicle per explicar històries, sinó una pregunta: què a quan la pantalla ens mostra la pell? Els experiments de Brakhage plantejaven una altra manera d’entendre les imatges en qüestionar les nostres convencions en apropar-nos-hi. La idea d’entrenar models petits d’IA parteix també d’aquesta intenció: ratllar el “material” estadístic perquè, a través de les esquerdes, veiem, no un món artificial, sinó el rastre de les veus que el van construir. Els grans models d’IA posen gran esforç (computacional i humà) a esborrar les costures, poleixen els errors, ens demanen creure en el personatge que han fabricat. I creure-hi és certament enlluernador, però en el nostre món postverídic resulta més interessant inventar argúcies que posin el truc al descobert. Com fa Joan Fontcuberta amb les seves imatges trampa, que necessiten ser finalment desmentides per complir la seva funció. Per això la literatura generativa no ens interessa tant com a artifici narratiu sinó com a mirall dels textos que l’han entrenat, especialment en experiments a petita escala en els quals el mirall es deforma i propicia poètiques inesperades i preguntes més interessants que l’habitual “què pot crear la IA?” —de respostes a aquesta pregunta la premsa ja en va plena. Preferim: “què ens diu aquesta errada sobre els textos que se li han proporcionat?”.

Entrenar models amb corpus textuals reduïts ens permet treballar de manera artesanal, sense dependre de plataformes digitals. Ho fem amb un ordinador especialitzat que tenim a l’estudi, el mateix que hem fet servir en altres experiments literaris. L’any 2019, vam preparar una eina generadora de sonets que se les va tenir amb Josep Pedrals en una mena de combat poètic: un paròdia dels enfrontaments entre humans i màquines que han inflat la mitologia de la IA. El mateix any, vam entrenar un model per escriure’ns amb Irene Solà; d’aquell epistolari experimental en deixa testimoni un llibre publicat a l’editorial Como. Més endavant, en col·laboració amb Jorge Carrión, vam participar en un exercici d’escriptura automàtica inspirat en les pautes proposades per André Breton i Philippe Soupault cent anys abans, que va acabar publicat a l’editorial Caja Negra. Però no només hem estrafet la veu humana. En el projecte recent La veu ignota ficcionàvem la veu de les balenes: barrejant textos científics i divulgatius sobre l’oceà amb lletres punk, a fi de convertir un arxiu sonor de cetacis en una estripada especulació sobre la crisi climàtica. La combinació de textos heterogenis recrea l’estètica cut-up que William S. Burroughs i Brion Gysin van popularitzar als anys cinquanta. “Imagineu una màquina de permutacions, un ordinador capaç de reorganitzar totes les paraules mai escrites en nous poemes”, deia Burroughs. Avui, les seves paraules ressonen amb una vigència inquietant.

Els últims anys, la IA generativa s’ha fet omnipresent als mitjans de comunicació, i ha vingut acompanyada d’una sèrie d’imaginaris que ens fan creure en la tecnologia com un regne màgic, poblat de presèn­cies psíquiques. És un soroll similar al que ja hem sentit en altres períodes històrics, comparable al de la invenció de la fotografia, per exemple. Allunyant-nos de l’adoració acrítica, preferim desmitificar aquesta eina, explorar-ne els mecanismes i fer-la servir a contrapel.